1. L’educació ambiental ha d’incloure, necessàriament, una bona informació. Expliquem bé als nostres fills la importància de conservar el medi ambient.

2. Podem començar a educar en el respecte i l’estima per la natura des de ben petits. Deixem que els nostres fills visquin la natura, incloent els petits riscos que això comporta.

3. Encara que sigui ben petit, l’infant pot captar perfectament la bellesa d’una paratge natural.

4. Comencem ensenyant-los a respectar el seu entorn natural més immediat. Si aprenen a fe això, després respectaran el conjunt de la natura.

5. Està prou demostrat que la sensibilitat ambiental està unida a la sensibilitat social. Cal que tinguem infants i joves que entenguin i respectin el medi en el seu sentit més ampli.

6. L’educació ambiental és part d’una completa educació en valors. Avui dia, transmetre valors als joves és més important que mai, tenint en compte les influències mediàtiques que reben.

7. Una de les coses més importants que podem fer és treballar la idea d’un bon reciclatge. Ensenyem-los a reciclar les coses i expliquem-los la importància que té.

Avui parlarem de la natura. De les muntanyes, dels rius i rierols, dels boscos, de l’aire, del mar i, si voleu, dels animals salvatges.

Tindrem un programa ben tenyit del color verd de la natura. Avui parlarem del medi ambient i de com ensenyar els nostres fills a respectar-lo. Tant senzill i, a la vegada, tant i tant important com això.

Ensenyar els nostres fills a respectar l’entorn natural... Com es fa, això? Segurament ensenyant-los, primer de tot, a estimar-lo, perquè allò que estimem, acostumem a cuidar-ho bé. Però, com s’ensenya a estimar la natura? Potser començant per l’entorn més immediat, aquell que l’infant percep cada dia?

Respectar la natura és un valor que s’aprèn així, tot sol, o forma part d’una educació en valors més general? I encara una altra pregunta: som en un bon moment, per fer educació ambiental, o l’entorn social on vivim ens ho fa difícil?

1. Internet no és quelcom que ens hagi de fer patir, però sí val la pena que estiguem atents als seus riscos i a l’ús que en faci el nostre fill o filla.

2. Internet és un molt bona eina si és fa servir correctament. Però té riscos, que els pares hem de conèixer i saber detectar.

3. Una bona manera de reduir aquests riscos és incorporant filtres i programes de control parental.

4. A banda d’aquests controls, però, és del tot important educar bé els nostres fills en l’ús de la xarxa. Dediquem-hi temps i esforços, perquè la faran servir molt durant la seva vida.

5. Una de les coses que hem de decidir és el moment a partir del qual els nostres fills poden consultar internet sols, sense la nostra presència. Valorem, en cada moment, el seu grau de maduresa per fer-ho.

6. Mentre no tingui aquesta maduresa, fem servir conjuntament la xarxa. Connectem-nos amb ells i fem-li saber quines coses li convenen i quines no.

7. Els pares sempre hem de mostrar molt d’interès en allò que fan els nostres fills. En allò que fan a internet, també. Si no hi mostrem interès, ells mateixos creen les seves pròpies normes d’ús.

8. Regulem el temps que estan connectats. Fem-los entendre que cada cosa té el seu temps, i que connectar-se a la xarxa no és l’única activitat possible en tornar de l’escola.

Els fills connectant-se sols a internet, sense saber quines pàgines miren, en quins xats participen, quines persones coneixen... heus aquí una de les grans preocupacions dels pares i mares d’avui dia.

Posem-nos en la seva pell. Deuen pensar, més o menys, això: “Estaran corrent un risc important? Estaran mirant pàgines que no voldríem mai que miressin? Podria ser que sí, però... què faig? Els prohibeixo que facin servir internet? Això seria apartar-los d’un recurs útil, divertit, educatiu si es fa servir bé i, bé... un recurs que no poden pas deixar de conèixer!”

“M’agradaria controlar allò que miren i allò que diuen i... sobretot, allò que els diuen. Però si controlo massa, faré bé? D’altra banda, tampoc no sé com controlar-ho tot; ells volen connectar-se sols!”

“L’altre dia sentia el cas de la nena que, per internet, va conèixer aquell individu tan poc recomanable i... buf, de veritat que això d’internet és tan perillós? O en fan un gra massa, pels mitjans de comunicació? Potser no, potser és ben real, aquest perill...

No ho sé, tinc dubtes, i m’angoixa...”

1. Els trastorns d’aprenentatge són molt més habituals que no ens pensem. Afecten, entre tots, entre un 12 i un 18% dels alumnes.

2. El fracàs escolar dels joves és, normalment, atribuït a la manca d’esforç. Sovint, però, darrera hi ha un trastorn d’aprenentatge, que cal detectar i tractar.

3. Els trastorns d’aprenentatge més habituals són la dislèxia (dificultat de lectura i escriptura), el TDAH (dèficit d’atenció i concentració) i la discalcúlia (dificultat en el càlcul).

4. El TDAH es detecta, sobretot, per un excessiu moviment motriu i per la poca capacitat de concentració. Quan l’infant no pot controlar aquest problema, hi ha un trastorn.

5. El trastorns d’aprenentatge no es diagnostiquen fins als 6 o 7 anys. Els pares, però, hem d’observar els nostres fills de ben petits i detectar possibles problemes.

6. Cal fixar-se, sobretot, si el nostre fill té comportament allunyats dels habituals per la seva edat; és a dir, si el problema intervé greument en la seva vida diària.

7. Malgrat sempre tindrà dificultats superiors, un jove amb un trastorn d’aprenentatge ben tractat pot fer estudis universitaris si ho desitja.

8. Els nens amb trastorn d’aprenentatge són, sovint, emocionalment vulnerables. Poden patir una baixa autoestima.

9. És fonamental, per detectar i tractar un trastorn d’aprenentatge, el treball en equip entre família, professorat i professionals especialitzats.

10. Quan està indicat, el tractament farmacològic pot ser adient i molt útil.